Secretaria de Política Lingüística
2013
Rica de mil anys dhistòria i un important patrimoni textual, la literatura occitana és un cas ben remarcable de tradició que ha aconseguit de constituir-se com a resultat de múltiples represes, dels trobadors als autors barrocs i de Mistral a les últimes generacions, malgat la discontinuïtat, la marginalitat i els severs condicionants socioculturals que lafeixuguen de lEdat Mitjana ençà. Per aquesta tradició, que en els seus cims sequipara amb les literatures institucionalitzades, i per la llengua que nés lalè, força catalans shi han interessat tot dedicant els seus esforços a estudiar-la (de Milà i Fontanals o Martí de Riquer a Joan Coromines i Xavier Lamuela), a difondre-la com a traductors (Jacint Verdaguer, Josep Soler i Miquel, Mª Antònia Salvà, Guillem Colom, Xavier Fàbregas, Joan Sales, Artur Quintana, Àlex Susanna ), com a propagandistes (J. V. Foix, Mª Aurèlia Capmany, Jordi Ventura) o, més puntualment, solidaritzant-shi, com Joan Maragall, Carles Riba, Josep Carner o Joan Triadú. Daltres, encara, com Pompeu Fabra o Josep-Sebastià Pons, hi exerciren un estimulant mestratge, o col·laboraren ardidament en el seu procés de modernització, com Josep Carbonell i Gener. És evident, per tant, que malgrat la migradesa de plataformes i iniciatives, la dispersió editorial o el desconeixement públic, interès renovat entre nosaltres per aquesta tradició germana i la seva llengua, oficial a Catalunya i pròpia a lAran, és una baula més duna llarga cadena.