Plató
Edicions 62; Editorial Alpha, 2011
Plató escriu en el diàleg del Fedó les seves tesis sobre la seva idea de l'ànima i la seva immortalitat. Com a autor que recopila una tradició que coneix rebrà influències d'aquesta idea del pitagorisme i orfisme , així com de la tradició presocràtica de Parmènides i Heràclit. En aquest fragment Sòcrates que és ja la veu d'un Plató madur que comença a configurar la seva teoria de les idees o formes després d'explicar que filosofar és aprendre a morir. Inicia una sèrie d'arguments sobre la immortalitat de l`ànima amb la intenció de poder anar més enllà de les tesis materialistes dels presocràtics com Anaxàgores. Concretament el text el podem situar en l'argument de l'alternància segons el qual les nostres ànimes existeixen en un altre lloc i retornen d'aquest lloc. En primer lloc la referencia al més enllà fa que aquestes idees del bell, el bé i les essències semblants apuntin a la idea d'aquesta realitat suprasensible que Plató està dibuixant. Són per això essències o idees que representen la realitat com a tal, la veritable naturalesa de les coses mateixes.
Forma part de: Els clàssics de la Bernat Metge